Bicicleta i cinema (I): La infància

Si un fa un repàs breu de la filmografia existent entre la bicicleta i el cinema pot trobar-se amb més d’una sorpresa. Aquest post que pengem avui vol ser l’inici d’un sentit homenatge a aquest mitjà de transport que pot arribar a ser evocador dins del món del setè art. Sens dubte, la bicicleta serveix a vegades com a metàfora de molts aspectes, que l’espectador pot reconèixer de seguida i que serveix al director per transmetre un missatge clar i concís sense necessitat de supèrflues explicacions.

El tema cinematogràfic d’avui és la infància. De fet, no podria ser d’una altra manera, tenint en compte que la bicicleta com a concepte (i l’ús que se’n fa) sorgeix en moltes ocasions dels nostres primers anys de vida. Tothom (o quasi tothom: hi ha molts desmemoriats) recorda la primera vegada que va aconseguir fer anar la bici sense rodetes, o la primera passejada en solitari, exemple clarivident d’una certa independència personal i emocional.

Com ho ha mostrat això el cinema? Quina importància té la imatge de la bicicleta per donar fe d’aquesta maduració personal?

El primer exemple que ens ve al cap és una pel·lícula italiana d’enorme èxit de públic i de crítica, estrenada pels voltants de 1988 i dirigida per Giuseppe Tornatore. Cinema Paradiso ens explica la història d’un nen fascinat pel món del cinema que viu a la Itàlia rural de finals dels anys 1940. El noi de seguida fa amistat amb l’encarregat de projectar els films, un home gran que porta tota la vida fent la seva feina en un petit cinema del poble. Poc a poc va sorgint una profunda amistat entre tots dos, amistat que es veu retratada en els viatges que ambdós fan en bicicleta pels camins de les rodalies. Al llarg dels anys l’encarregat del cinema li va ensenyant els trucs de les pel·lícules i la forma en què l’engany esdevé veritat als ulls dels espectadors. Una bella història d’amistat i de maduració personal, narrant de forma sensible el trànsit entre la infantesa i l’edat adulta, que va aconseguir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Un altre exemple també és italià i el seu tema és potser més dolorós, perquè està ambientat durant l’ocupació alemanya d’Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. La vida és bella, de Roberto Begnini, narra les vicissituds d’un pare d’origen jueu que és empresonat amb el seu fill dins un camp de concentració. Durant tot aquest terrible tràngol, el pare farà tot el possible per evitar que el seu fill se n’adoni del que està succeint, fent veure al nen que tot forma part d’un joc. El protagonista aconseguirà el seu propòsit i salvar al nen, encara que sigui a costa de la seva vida. Al llarg de tota la història tots dos, pare i fill, viatjaran en bicicleta abans de ser detinguts, concisa metàfora de la relació paterno-filial que adquirirà tot el seu sentit tràgic al final del film. La infància, la paternitat, el joc, l’aprenentatge i el creixement prenen com al·legoria la imatge de la bicicleta, veritable reflexió sobre el món perdut que no tornarà més.

El tercer exemple és un gran clàssic del cinema, i s’allunya un pèl de l’historicisme dels dos films anteriors. E.T. l’extraterrestre, de Steven Spielberg, és sens dubte la gran icona de la bicicleta en el món del cinema. Qui no recorda aquelles bicicletes voladores, amb les seves figures retallades sobre la llum de la lluna? Gràcies a elles, el jove protagonista aconsegueix escapar dels científics que volen experimentar amb el seu amic alienígena i portar-lo a la seva nau espacial perquè torni a casa. E.T. és, sens dubte, una bella història d’amistat i, sobretot, de maduració personal. El nen del principi del film acaba convertint-se en un adolescent, que entén perfectament el llenguatge universal de l’amistat i de la responsabilitat envers els altres. Una pel·lícula avui en dia recuperada per la crítica i que ens permet retratar la icona de la bicicleta con una cosa que va més enllà de la seva pura funcionalitat.

Con podem veure, la bicicleta funciona en aquests films com a exemple de món idealitzat, una espècie de Et in Arcadia Ego on la infància és només el primer pas per convertir-se en adult. Però hi ha més referències i més exemples de la condició humana. Per aquesta raó, seguirem escrivint al respecte.