En
aquests darrers temps coincideixen dues propostes entre la gent amb certa
consciència ecològica. D’una banda, la potenciació de l’ús de la bicicleta
entre les classes socials que, fins aleshores, l’havien menystinguda. Molts
professionals lliberals de classe mitja i mitja-alta són avui en dia els
primers en utilitzar la bici com a mostra de respecte al medi ambient i també
(per què negar-ho) com a punt de sofisticació social i de modernitat. Qui ho
anava a dir fa pocs anys que la bicicleta seria un vehicle modern? D’altra
banda, s’està potenciant la renovació urbana fonamentant-la en l’ecologia i en
la sostenibilitat. Fruit d’aquest nou paradigma és l’increment dels jardins
urbans i el reaprofitament d’antics paratges ciutadans en parcs o en zones verdes.
Tenint
en compte aquests dos aspectes, no és d’estranyar la nova proposta de dos
jardiners holandesos de la ciutat d’Utrech, anomenats Mathieu Halkes y Olaf
Lemmers, que han aconseguit combinar la seva feina floral i el seu amor per la
bicicleta. La seva iniciativa és senzilla. Carregant les seves bicis de terra i
de flors, han decidit plantar plantes en els carrets de moltes bicicletes
públiques de la ciutat, així com de moltes bicis particulars aparcades en llocs
emblemàtics. Aquesta acció, que s'ha definit com a "agricultura de
guerrilla" ha omplert l'espai públic de flors i petits missatges
reivindicatius, mostres artístiques que contribueixen a generar una consciència
col·lectiva o, simplement, alegrar el dia als altres. Sens dubte, una agradable
sorpresa per tots aquells que hagin vist com la seva bici es convertia un bon
matí en un aparador ple de boniques flors.
Si
voleu veure com està funcionant la proposta, podeu consultar el seu blog:
L’Afganistan és un
dels països més aïllats del món. Malgrat la fi dels talibans l’any 2002 i l’inici
d’una certa liberalització dels costums atàvics que havien portat a la dona a
ser menystinguda en la societat patriarcal, el cert és que encara hi ha molt de
camí per recórrer. En moltes zones rurals encara s’hi aplica una versió
rigorista de la llei islàmica, que comporta que les dones siguin considerades
com a menors d’edat, fins al punt d’haver-se de cobrir de cap a peus amb el
burka, haver d’anar sempre acompanyades d’un home o fins i tot abstenir-se de
riure en públic. En aquest context, on moltes noies fins i tot tenen prohibit anar
a l’escola, és digne d’admiració el paper que hi està jugant l’Equip Nacional
de Ciclisme Femení de l'Afganistan, format per un seguit de noies disposades a
fer complir les noves lleis igualitàries a cop de pedal. La seva gesta s’explica
en l’interessant documental Agfhan Cycles, que narra les vicissituds d’aquestes
valentes esportistes fer fer-se un lloc en una societat que poc a poc va obrint
els ulls, encara que encara romangui un pòsit de masclisme i intransigència
soterrada.
La importància d’aquest
equip ciclista femení radica també en el fet de que un seguit de dones han
seguit les seves passes i comencen a practicar el seu esport preferit pels
carrers de Kabul. Fruit d’aquest descobriment de la bicicleta com a forma d’alliberament,
moltes dones s’atreveixen a vestir-se amb l’equipament ciclista complet propi d’un
professional, fet que els permet passar una mica desapercebuda davant la mirada
furibunda de molts homes.
De la mateixa
manera que la bicicleta va suposar un alliberament per moltes dones occidentals
a finals del segle XIX i principis del XX, el mateix està succeint a l’Afganistan
avui en dia, encara que les reformes socials encara siguin tímides. Organitzacions
com Amnistia Internacional han denunciat en repetides ocasions que la igualtat
està lluny de ser una realitat. Una lluita en la qual les bicicletes poden
exercir una important batalla. Si esteu interessats en aquest tema us deixem l’enllaç
del documental, així com un tast del que hi veureu. Esperem que us agradi.
Fa cosa de quatre
anys, cap al 2010, va aparèixer al mercat un nou accessori per a la bici
anomenat Gyrobike. Consistia bàsicament a incorporar a la roda davantera d'una
bici un pes que girava gràcies a un motor al voltant del seu eix. El gir
contrarestava els moviments bruscos i la inclinació de la roda, per la qual
cosa es mantenia perpendicular al sòl de forma suau, facilitant el qual la bici
mai caigués. No deixava de ser una versió sofisticada de les antigues rodetes
petites que permetien al nen començar a fer les seves primeres pedalades. Aquesta
roda giroscòpica està disponible en dues mides (12 i 16 polzades), les quals
hem de connectar a un endoll per carregar i que el motor i el giroscopi
funcionin correctament. Hi ha autonomia pel mig, que és de dues hores i 45
minuts respectivament. Els temps de càrrega són alts (16 i 4 hores
respectivament).
La invenció del
Gyrobike y la seva posada a la venta demostra dues coses. Per una part la
progressiva implantació de l’ús de la bicicleta en moltes llars, sobretot per
part de pares que volen que els seus fills de 2 o tres anys comencin a
muntar-se en aquest vehicle tan especial com la bici. En un temps on aspectes
com el sedentarisme han condicionat les actituds de bona part de la població
fins ara, estan ressorgint amb força aspectes com l’exercici físic, la qualitat
de vida i l’educació viària. És digne de menció el fet de que la bicicleta per
l’infant no és només un element lúdic sinó que molts pares el consideren també
un estri educatiu de primer ordre. En quant al Gyrobike, és també molt útil per
gent amb mobilitat reduïda, cosa que amplia les virtuts d’aquest accessori.
Per l’altra banda,
no hem de menystenir un aspecte d’importància, com és que la bicicleta s’està
convertint també en un vehicle apte per la innovació tecnològica i el disseny. La
seva transversalitat respecte a l’edat i les condicions de cadascú, i la seva
senzillesa el fan perfecte per la investigació en molts aspectes.
Com podreu suposar, el seu èxit ha fet que el Gyrobike
hagi tret al mercat una versió renovada, i li han posat el nom de Jyrobike
(serà perquè la jota és més moderna). En aquesta nova versió, Jyrobike, no
només han millorat el disseny, sinó que a més han incorporat un comandament a
distància amb un abast de 150 metres, s'han inclòs altaveus de 105db amb
diversos efectes sonors.
Com ja va sent
habitual en aquest bloc, avui us informarem d’una recent innovació en el món de
la bicicleta, un món cada cop més proper a l’alta tecnologia gràcies a la seva
progressiva inserció dins la societat de consum. En aquest cas, la nova bici es
diu Gi Bike i ha estat inventada per un economista i un dissenyador de Còrdova.
De bicicletes elèctriques de disseny n’estan sortint moltes últimament, però
poques amb les capacitats d’aquest nou invent, que també és plegable. La Gi
Bike té un disseny minimalista, compta amb un sistema antirobatori, llums
laterals per a major seguretat, una cadena que no requereix manteniment i la
possibilitat de connectar a un Smartphone per aprofitar funcions com a selecció
de rutes òptimes, monitoratge del consum de calories i quilòmetres realitzats.
Podem dir que la
Gi Bike intenta estar atenta a les últimes novetats tecnològiques i
condensar-les en una senzilla bicicleta, de disseny gens recarregat i molt
funcional, per tal de que la bici es converteixi en un element imprescindible
pel ciutadà d’avui en dia. La intenció és que no només sigui un mitjà de
transport, sinó que s’integri en la quotidianitat amb tot un seguit d’innovacions
que complementin el viatge. Després de dos anys de feina, aquests dos
investigadors cordovesos han aconseguit una bici que pesa 17 quilos, està
dissenyada en alumini Plegada i mesura 90 centímetres de llarg i un metre
d'alt. A més, té rodes de 26 polzades (66 centímetres), cosa que la fa molt més
estable i més còmoda perquè absorbeix els relleus del terreny. D'altra banda, el
plegament es realitza en tres segons i en un sol moviment, entra en un ascensor
i es pot traslladar a un tren o un autobús. En plegar-se, la bicicleta entra en
una valisa amb rodeta, té una bateria de liti amb una autonomia de 60 a 80 quilòmetres i els
frens de la bicicleta i el sistema electrònic es bloquegen quan l'usuari
s'allunya a més de 100 metres del rodat, la qual cosa funciona com a mesura de
seguretat. Per si faltava més, té un lloc USB per carregar el mòbil i
utilitzar-lo buscar la ruta més ràpida per arribar a destí, controlar la
despesa calòrica i els quilòmetres realitzats.
De moment és un
prototip finançat gràcies a la plataforma de crowdsourcing Kickstarter, però
sembla que aviat es posarà a la venta degut a l’interès de diverses empreses d’arreu
del món. Quan ja estigui al mercat n’informarem.
Al llarg d’aquest
any es commemora el centenari de l’esclat de l’anomenada Gran Guerra
(1914-1918), un conflicte mundial que, en certa manera, va iniciar el convuls
segle XX i que va condicionar la manera d’entendre la guerra, la política i la
societat contemporànies. El que la gent no sap gaire és de la importància que
va tenir la bicicleta en el desenvolupament de la guerra, en un moment històric
en que elements bèl·lics com la cavalleria començaven a ser desfasats i encara
no estaven prou desenvolupats d’altres enginys com l’aviació o els carros de
combat.
L'ús de la
bicicleta en teatres bèl·lics és anterior a la Gran Guerra. Gairebé mig segle
abans ja havia estat provada en la guerra franc-prussiana (1870), encara que no
va ser fins 1899, en la segona guerra Anglo-Boer, quan el seu ús es va
generalitzar per al transport de material o la vigilància de les vies del
ferrocarril. Era obvi que la bici s’acabés usant per la guerra, degut sobretot
al seu ús massiu per part de la classe obrera a finals del XIX. En un primer
moment la bicicleta va ser utilitzada per al transport de tropes i per la
vigilància, gràcies a que era un vehicle fàcil de portar i sobretot molt
silenciós. Un cop iniciada l’anomenada guerra de trinxeres, amb els fronts
estàtics i sense avenços importants, la bici va fer tasques de rereguarda i d’ambulància
d’infanteria, gràcies a la invenció d’un tàndem on es transportaven les
lliteres. De tota manera, la bicicleta va ser utilitzada de forma massiva com a
vehicle d’avantguarda en famoses batalles com les de Gallipoli, i com a
anècdota, comentar que el primer soldat britànic mort va ser un explorador
ciclista, el 21 agost 1914. A més, aquest transport també va ser utilitzat com
a reclam per l’allistament, després de les primeres matances d’agost de 1914. "Ets
aficionat a anar amb bicicleta? Per què no pedalar per al rei? Es busquen
reclutes. Inclou bicicleta ", deia un cartell britànic de l'època.
Amb el temps, i
després del conflicte, la bicicleta va anar sent substituïda per vehicles
motoritzats. Tot i així, durant la II Guerra Mundial les bicicletes,
perfeccionades i més lleugeres, van exercir un paper important i van sobreviure
durant tot el segle i, fins i tot, més enllà: l'últim batalló ciclista a
desaparèixer va ser el suís a principis del segle XXI.
Reconegut a nivell
mundial, Red Hook Criterium és un campionat ciclista nocturn no oficial de tres
carreres, que es disputa realitzant diverses voltes a un circuit curt i tècnic.
Històricament celebrat en Red Hook (Brooklyn) i Milà (Itàlia), des de l'any
passat se celebra també a Barcelona, davant del mar, a Parc del Fòrum. Va néixer
l’any 2008 al barri de Red Hook a Brooklyn com un intent de conjugar l’esport i
l’art urbà i underground de Nova
York. El passat mes de març es va celebrar l’edició original, i aquest 30 d’agost
arribarà de nou a Barcelona, després de l’èxit aconseguit l’any passat.
Les característiques
principals d’aquesta carrera són que està muntada al voltant d’un circuit tancat
de 30 quilòmetres i els participants utilitzen bicicletes de pinyó fixe o fixies. Per aquesta raó, està sobretot
destinada a corredors viaris, especialistes en pista, missatgers i atletes
urbans. Gent acostumada a trajectes curts però de gran intensitat, que usen la
bicicleta de forma ràpida i espectacular. Aquest any, a més, s’inclourà una
prova femenina (fins ara només hi participaven homes) que inaugurarà un esdeveniment que l’any que ve
serà ja televisat arreu del món. De tota manera, aquesta cursa no és apte per
tothom. Es necessita una gran capacitat aeròbica i molta força a les cames, i
també un patrocinador, ja que el preu d’inscripció dels equips ronda els 22.000
euros.
No sabem quina
serà la durada i l’abast d’aquesta cursa a la ciutat de Barcelona. El que està
clar és que la capital catalana s’està convertint en un focus mundial d’esdeveniments
d’aquest tipus, que conjuguen espectacle i esport (potser més el primer que el
segon), com va succeir l’any passat amb els X-Games. Segurament deu acabar sent
una font d’ingressos per les arques de l’ajuntament, i pot acabar posant de
moda l’ús d’una bici tan de moda pels ciclistes joves i urbans com les fixies. Això sí, esperem que les
autoritats municipals no oblidin potenciar la bici pública, abaratint costos
pels usuaris i oferint un bon servei perquè tothom pugui acabar convertint-se
en un ciclista urbà, participi o no en el Red Hook Criterium els anys que
venen. Dels encerts o els errors de la política municipal en seguirem parlant. Mentrestant,
els que vulguin gaudir de l’espectacle poden acostar-se al Parc del Fòrum i
omplir unes grades que l’any passat van ocupar uns 25.000 espectadors.
No ens podem estar
de comentar un altre cop la importància de la bicicleta com a motor de canvi
social, especialment en allò relacionat amb la igualtat de la dona en les
societats occidentals. En una antiga entrada comentàvem la transformació social
i l’alliberament de les dones a finals del segle XIX i principis del XX, així
com l’oposició del status quo masculí en aquest procés històric, que portaria a
una major (que no completa) equiparació entre els dos sexes.
De tota manera,
tots sabem que la igualtat no és del tot completa. I novament la bicicleta pren
el testimoni i torna a convertir-se en excusa per la protesta, gràcies a la
nova convocatòria de l’anomenat Clitoral Mass (que es podria traduir com a “Massa
del Clítoris”). El 16 d’agost d’enguany se celebrarà aquesta trobada
multitudinària en sis ciutats nord-americanes, Oakland, Los Angeles, Chicago,
Nueva York, Atlanta y Toronto, amb la intenció de conjugar bicicleta i
feminisme. La idea primigènia (com es pot suposar) és celebrar una Critical Mass, o Massa Crítica, exclusivament amb dones, amb la intenció de fer visible
el poder del feminisme actual i fer palesa la necessitat d’un nou canvi social.
El propòsit és reunir "totes les dones fartes de l'excés de testosterona
en l'escena ciclista, per a totes les noies que volen sentir el poder de la
unitat i la solidaritat de les seves germanes rodant en massa pels
carrers".
L’organització d’aquest
esdeveniment, cada cop més multitudinari, té com a padrins dues associacions. Una
d’elles és Ovarian Psyco-Cycles, formada en un 100 per cent per dones i que té com
a objectiu combinar l’activisme i el ciclisme. Les dones que són part del grup
Ovarian Psyco-Cycles no caminen amb bicicleta per plaer sinó per una causa
específica: consideren la bicicleta com una eina per l'empoderament. El grup organitza
recorreguts per a ciclistes com a manera d'augmentar la consciència sobre temes
que afecten les dones de color i que pertanyen a la classe obrera. L’altra
associació és la Red Bike and Green que és una agrupació creada el 2007 que
lluita per fomentar el ciclisme urbà entre els nord-americans negres.
En última
instància, la Clitoral Mass es planteja com un esdeveniment que vol potenciar
la llibertat de les dones i fer causa comuna respecte a allò que les afecta. A més,
gairebé tothom hi està convidat. Dones, homosexuals, transsexuals o,
simplement, esperits lliures i duals estan cridats a aquestes convocatòries,
que busquen "promoure la solidaritat, el valor, la seguretat i la
salut" a través de l'ús de la bicicleta a les nostres comunitats.
En un post anterior vam parlar de la importància que va tenir l’ús de la bicicleta en l’emancipació
de la dona, cap a finals del segle XIX i principis del XX. La bici, un vehicle
fàcil de comprar i portar, va donar una llibertat impensable a aquelles dones
que socialment no podien portar un automòbil o anar soles pel carrer. Al cap de
poc, va convertir-se en tot un símbol pels primers moviments feministes, com el
de les sufragistes, fins al punt de que la sufragista Susan B. Anthony va
definir la bicicleta com la “màquina de la llibertat”. La bici no només
suposava un canvi social, sinó també estètic i personal, provocant que les
dones poguessin vestir amb roba més còmoda i menys rígida.
En aquest context,
i de forma estranyament curiosa, els metges de l’època (tots homes) van
començar a diagnosticar una nova malaltia anomenada “cara de bicicleta”, els
símptomes de la qual eren “llavis demacrats, ulleres, ulls sortits, mandíbula
desencaixada”. Aquesta malaltia es donava en aquells que agafaven la bicicleta,
especialment les dones. Fins i la una revista mèdica Literacy Digest afirmava el 1895 que “La postura sobre la bici,
l'esforç inconscient de mantenir l'equilibri i el sobreesforç físic tendeixen a
produir 'cara de bicicleta'”. Els metges van arribar a dir que muntar en
bicicleta també podien patir cansament, insomni, palpitacions, mals de cap i
depressió. Fins i tot tuberculosi i un increment de la libido, un seguit de
malalties que tendien a donar-se més en dones que en homes. En última instància
es recomanava a les dones no usar les bicis per tal d’evitar aquestes
patologies.
Com és evident,
moltes dones es van rebel·lar contra aquestes afirmacions i van seguir anant en
bicicleta de forma lliure. Aviat es va descobrir que aquesta suposada malaltia
era un invent per espantar a les dones a l’hora d’utilitzar un transport que
les anava alliberant cada cop més del patriarcat i d’una societat regida pels
homes. De fet, A mesura que el nou segle XX amenaçava amb la seva arribada,
molts metges van començar a qüestionar públicament aquesta malaltia fictícia,
destacant que la cara d'esforç dels ciclistes només es donava entre els
principiants; però que a mesura que anaven agafant pràctica, aconseguien
mesurar el seu esforç muscular i adquirien una major confiança i agilitat sobre
la bicicleta. És més, parlaven dels beneficis que aquesta activitat física
aportava a la salut.
Al cap de poc
temps la malaltia “cara de bicicleta” va ser només un intent fallit per tal d’evitar
que les dones aconseguissin una major igualtat. Per fortuna, la bici va acabar
sent un element de canvi social.
Qui
ho anava a dir fa uns anys que la bicicleta es convertiria en un mitjà de
transport cada cop més important en àmbit urbà, i que al seu voltant s’aniria
desenvolupant tota una cultura de masses amb els seus propis productes de
consum. Segons les últimes dades, a Europa i als Estats Units ja es venen més
bicicletes que cotxes a l’any. El problema és que aquesta progressiva
massificació ha provocat que augmentin els robatoris de bicis de forma
exponencial. En anteriors entrades d’aquest blog ja comentàvem aquest fet,
indicant també les diferents solucions que les autoritats i els usuaris havien
trobat per evitar-ho. Les estadístiques indiquen que una bicicleta té una
mitjana de vida de tres anys abans de ser robada o malmesa.
En
aquest context, sembla ser que aviat es comercialitzarà una bici anomenada
Yerka, dissenyada per tres estudiants xilens, que diuen que és impossible de
robar, ja que tota ella funciona com un cadenat. Si els lladres volguessin
robar-la la farien malbé tota. El model Yerka, compatible amb qualsevol disseny
de bicicleta, incorpora un marc amb un tub inferior que pot doblegar, generant
dos braços que al costat del tub del seient es poden tancar. D'aquesta manera,
una de les parts del marc es pot dividir i moure, de manera que es pugui
acoblar la bicicleta a un element fix de subjecció al carrer, ja sigui un arbre
o una tanca. Un cop realitzat aquest pas, el disseny de Yerka permet retirar la
peça del seient de la bicicleta, que incorpora una barra que s'ocupa de tancar
la subjecció de la bicicleta, convertint així el vehicle en un autèntic
cadenat.
La
bicicleta Yerka permet doncs oblidar-se de portar cadenes o elements incòmodes
de subjecció, i a més allunya els lladres de qualsevol intent de robatori.
Encara no se sap quin serà el seu preu de mercat, però suposem que no serà
gaire més car que una bicicleta convencional. L’únic que ens temem (sense ànims
de ser malastrucs) és que es compleixi aquella famosa sentència de “Feta la
llei, feta la trampa”. El temps ho dirà.
Kenneth
Cobonpue és un jove i prestigiós dissenyador filipí, famós per haver pràcticament
creat una escola de disseny al seu país, en un intent de que les Filipines
siguin també conegudes per aspectes essencials per la modernitat com la
innovació i les noves textures en el disseny de gamma alta. L’any 1999, junt
amb els també dissenyadors filipins Al Caronan, Kenneth Cobonpue, Carlo Cordaro
Tony Gonzales, Milo Naval, Ann Pamintuan, Tes Pasola, Luisa Robinson, i Renato
Vidal amb Budji Layug, va posar en marxa el Moviment 8, que es proposà donar al
món la creació de noves propostes fonamentades en l’elegància, la modernitat i
la sostenibilitat. Aquesta conjunció d’estètica i modernitat l’han portat
precisament a valorar i utilitzar mètodes de construcció tradicionals i a fer
servir materials propis de l’Àsia com el vímet o el bambú.
Una
de les seves obres més representatives és el Eclipse, un elegant tricicle fet
d'alumini i polietilè reciclat que promet lleugeresa, elegància i comoditat, i
que està basat en els famosos rickshaw asiàtics, que omplen els carrers de ciutats
com Calcuta o Manila i que són usats molt sovint com a mitjà de transport
públic per molts habitants d’aquelles zones. El que planteja Cobonpue és que
aquest vehicle, sostenible, ecològic i tradicional formi part del paisatge de
ciutats occidentals com Nova York, Londres o París, en un moment en que la
bicicleta s’està convertint en un transport de moda. Per aquesta raó, el
dissenyador filipí ha conjugat la seva tradició cultural amb l’occidental,
gràcies a un treball on el cuir cobreix els seients, reposacaps o el manillar,
i l'habitacle és tot una exhibició tecnològica amb equip de música, suports per
carregar l'iPhone o panells especials per no ser vistos.
Aquest
rickshaw modern és una meravella del disseny. Qui sap si d’aquí uns anys serà
un transport públic més, en ciutats com Barcelona o Berlín, l’ajuntament de les
quals pugnen per fer-se un lloc entre les urbs més sostenibles del planeta.
En un recent
article del diari El Confidencial es parla dels canvis profunds que s’estan
produint en els costums consumistes i en la obsolescència de molts articles que
fins ara formaven part de la nostra vida quotidiana. La relació que se’n fa és
àmplia i te a veure tant amb la gran recessió econòmica dels nostres temps com
amb l’auge de les noves tecnologies. Elements com les càmeres de fotos, les
ràdios o els telèfons fixes estan a punt de desaparèixer, degut sobretot a
l’expansió de la telefonia mòbil i la comunicació digital. El mateix succeeix amb
els moneders, en un moment en que cada cop més es venen smartphones que
permeten fer pagaments electrònics, o els diaris i els llibres en paper,
substituïts cada cop més per les seves versions on-line. Articles com els CD o
els DVD pateixen també un retrocés espectacular en les seves ventes, per culpa
de nous mitjans d’emmagatzematge de dades. Fins i tot la televisió i els seus
continguts són cada cop menys seguits per la població més jove i substituïts
per tablets i ordinadors personals.
Per altra banda,
la venta de pisos també pateix un fort retrocés (sobretot a Espanya) i està en
alça el lloguer. El mateix succeeix amb l’automòbil, que s’està convertint cada
cop més en un article de luxe. De fet, disminueix paulatinament la venta de
cotxes de gamma normal i augmenta la dels cotxes de luxe, fet que demostra que
la gent corrent tendeix cada cop més a compartir cotxe, gràcies a serveis com
Uber, Blablacar o Cabify. En aquest sentit la bicicleta és un bé de consum amb
unes ventes exponencials, fins al punt de que molts joves prescindeixen del
carnet de conduir i tendeixen a realitzar els seus trajectes quotidians sobre
dues rodes. Això estaria relacionat també amb moltes polítiques de les
administracions locals, que estan imposant una sèrie de decisions que afecten
al trànsit rodat dins de les ciutats i que porten a valorar la bicicleta com un
element primordial de convivència. Per totes aquestes raons, l’interessant blog
Ciclosfera es pregunta en un dels seus articles: “Matarà la bicicleta a l’automòbil?”
Una cosa està
clara: la bicicleta ja s’ha convertit en una manera d’entendre la vida, un fet que
va més enllà de fer exercici o de fer esport. En anteriors entrades d’aquest
blog hem parlat del Cycle Chic, del Tweed Run o de l’ús de la bici per parts de famosos que abans ni sabien pedalar. Avui ens toca parlar dels Mamil, una nova
tribu urbana que cada dia és més nombrosa. Però, què són els Mamil? Començarem dient
que el nom és un acrònim anglès (Middle-Aged
Men in Lycra), que significa “Home de mitjana edat vestit de lycra”, un
tipus de personatge del que va començar a parlar-se l’any 2010, gràcies a un
estudi per la marca Mintel realitzat per l’expert en marketing Michael Oliver.
Tal i com el seu
nom indica, els Mamil són homes d’entre 40 i 50 anys que no havien tocat una
bicicleta des de la infància i que es llencen a la carretera amb una bicicleta
caríssima, vestits amb roba esportiva de lycra com si anessin a participar en
el Giro d’Itàlia. El seu origen es pot remuntar al Regne Unit cap al 2010,
gràcies sobretot als èxits del ciclisme britànic, com la victòria de Bradley
Wiggins al Tour de França i als Jocs Olímpics de Londres del 2012. La majoria
dels Mamil són pares de família de classe mitja o alta, amb un bon sou i amb
una seguretat econòmica al darrera que es decideixen a fer esport, muntats amb
unes bicicletes que a vegades superen un preu de 10.000 euros. Els Mamil van
ser detectats a partir de les estadístiques de venta de bicicletes del juny del
2010, que havien crescut en un 4% malgrat haver-se venut moltes menys unitats
de dues rodes.
El que està clar
és que, segons dades sociològiques, els Mamil són presumits i s’arreglen molt
per sortir a la carretera. Alguns fins i tot es depilen les cames i així deixen
enrere l’ anomenada crisi dels 40 i dels 50 muntats sobre una bicicleta i
compartint l’experiència de l’esport i del ciclisme. De fet, molts d’ells se
senten orgullosos de ser anomenats així, com per exemple el primer ministre
australià, Tony Abbott, que no dubta en passar el seu temps de lleure sobre una
bici, pregonant amb l’exemple i fent que molts australians de la seva edat es
pugin també sobre una bici vestits amb tot l’equipament necessari. I poca
broma, que segons un estudi recent de NPD Group, el mercat que envolta el
ciclisme genera més de dos bilions d’euros l’any. Els Mamil són només un dels
segments d’aquest mercat cada cop més en alça. Això sí, també hem de dir que el
ciclisme està generant també un seguit de tribus i personatges particulars dels
que parlarem en següents entrades. Aquí us posem uns exemples divertits:
WHIRLS: Wears Helmet, Ignores Red Lights (Porta
casc, ignora els semàfors vermells)
COWPOO: Celebrity On Wheels, Photo Opportunity Only
(Celebrity sobre rodes, únicament per ser fotografiada)
PRATFACE: Politician Riding Around Town, Followed by a
Chauffeur on Expenses (Polític que va en bici per la ciutat, seguit pel seu
xofer)